Realitats paral·leles…

…tan reals com ses dues cares de sa Lluna.

Vides simultànies i sentiments contraposats que viuen en un constant estira-i-arronsa i que permeten que una única persona tiri endavant. Cauen del cel o pugen de l’infern i se van trobant a s’escorça d’allò que anomenam Terra (o a s’asfalt i es ciment que hi ha sobre ella). I de vegades apareixen conceptes de persona que capgiren aquestes realitats i te fan ses estones més bones dur, o te fan riure fins a plorar, o te miren i te claven sa pupil·la tan endins que te provoquen taquicàrdia paroxismal (o te la lleven).

Què voleu que vos digui? Quan això arribi, idò aprofitau.

Anuncios

#diadelesescriptores

(Abril 74 – Sílvia Pérez Cruz)

Un dia Sònia Moll va citar Olga Novo i em va ensenyar que cada maduració requereix “un desgarro de tendones”. I entre àngels suburbans i persones que inciten a la reflexió l’escorça ha anat desapareixent perquè les entranyes ja s’havien esquinçat massa. Potser perquè és tardor les fulles van caient i amb les carícies del vent i el cobriment dels jerseis vaig espolsant tot allò que duia a sobre des de feia tant de temps. El motiu d’aquesta nova nuesa només el puc arribar a sospitar una mica si tanco els ulls i escolto la vida. Aquests dies he caminat molt entre les fulles germanes que m’han acompanyat tot aquest temps escoltant la música que m’ha fet de banda sonora durant tots aquests anys d’exili en primera persona. Les casualitats i la curiositat també m’han fet abaixar la guàrdia i els nusos de tensió s’han anat fonent i m’han curat.

No hi ha moment per s’abraçada, però encara en not sa calor. Ho veig tot vermell i estic escrivint oracions llargues a les 18 h. Potser trobar-me sempre és la millor part de l’aventura.

14 de setembre

(Explosió – La iaia)

Sempre m’ha agradat celebrar Santa Maria. I comprar ensaïmada de crema a sa pastisseria, i també una de llisa, perquè a nes petits no els agrada s’altra, per compartir-la amb sa família i bufar espelmes tot i que no toqui. I mentre sopam vaig mirant es mòbil i veig que avui he jugat bé ses cartes i me faràs un regal. Me sent un poc femme fatal. 

Però vens i trob que mos acariciam i mos miram massa. Jo només volia que fos com sempre. Dir-mos coses a s’orella mentre mos miram a nes mirall i acabar mirant es sòtil, rient i alenant.  I llavors sí. Llavors sí que estic disposada a estimar-te una mica i a abraçar-te mentre broten converses sobre qualsevol cosa i mos contam plans de futur a curt i a llarg termini. I xerram d’una Argentina que mai no arribarà, però mos agrada imaginar-nos-hi. Me conform amb Barcelona. Ho refexion i veig una etapa que s’acaba, com un llibre d’en Joan Miquel Oliver. Setembre, octubre i novembre. Encara no sabem que hi haurà una escapada per desembre, però no conta.

I m’encanta pensar-te lluny i escriure’t qualque dia de solitud mentre mir per sa finestra i record ses carícies que vaig memoritzar. I mentre buf es te perquè no cremi tant mir sa mini-foto que he enganxat amb blue tack a sa paret. I així fins sempre.

080918

No soc de recordar dates, però ben segur que mai no oblidaré aquesta. Estic segura que m’acompanyarà sempre, talment com sa imatge de ses pedres davant sa meva mirada perduda. Quines vistes. Ni les record bé, és com si un tel me tapàs sa vista i alhora sa consciència. Tanta sort, d’aquella paret. Me vaig aferrar a ella com qui s’aferra a sa vida. Dits, palmell, braç, colze. Només s’extremitat dreta. I s’esquerra… jo què sé.

Quina desgràcia que no tot se pugui tapiar.

Com qui tapia una paret.

Com qui tapia una nit.

Com qui tapia una vida.

Carrer de Sant Pau, 58

Joana treu un CD de músiques llatines.
Posa el play i un sol calent l’ajuda a vestir‐se.
En algun lloc del Paral·lel algú veurà fins tard com balla.

Encara no hi he arribat i gairebé n’he gastat l’estampa. Sé del cert que aquest balcó serà el meu nou refugi. Amb ell compartiré dies que són mel i dies de merda. Me veurà riure i ballar. Me veurà plorar i tapar-me la cara amb el coixí perquè sona l’alarma i jo encara tinc son. Sonarà música de tot tipus, potser fins i tot permetré alguna (però molt poques, eh) cançó de reggaeton per fer conya amb les amigues.

Veig una il·luminació tènue, colors càlids i cactus per tot arreu. M’assec a una de les cadires que envolten la tauleta del balcó i bec un te mentre tinc un llibre a la falda. Ara seria el moment perfecte per fumar, però en lloc de fer-ho t’imaginaré a tu a la terrassa, devora l’hamaca. Els llums del camp de futbol t’il·luminen el cos.

Entranyes

I de com aquesta paraula pot remoure-te-les i fer que tot torni durant uns segons i fer que fixis els ulls a qualsevol dels llums que il·luminen la ciutat i que aquest viatge en el temps mentre tu estàs clavat a un quart pis de la Barceloneta t’intimidi. I que en un suspir ho vomitis tot i que llencis a l’atzar el que et fa sentir aquesta paraula. I que qui l’ha dita et doni la raó i vegis en els seus ulls que l’ha utilitzada per expressar exactament allò que ha provocat. Estranyes entranyes. I sentir sa paraula i veure’t des d’una perspectiva aèria escoltant Kase.O sota un sostre escocès. I que et pesin, les entranyes. I que t’omplin per dins i que no sàpigues si és mal de cap o mal de panxa o fred o gana, però que acabis dins una jaqueta gran tremolant de fred perquè encara dus la mar salada a la pell. I que te faci mal, desfer-te’n, de la calentor que et dona la jaqueta, també estranya. I tornar a casa amb pas ràpid perquè encara fa més fred i amb el cap vés a saber on cavil·lant com ho pots fer per algun dia i, com més aviat millor, sopar d’hamburgueses.

A mis poetisas troyanas

y de como todavía no me he recuperado de haber conocido a la mujer más bella e inspiradora que he conocido nunca. A la que, sin saberlo, ha hecho que no se me sacie nunca esta sed de vida que tengo que hace que las piernas me tiemblen cuando intento conseguir lo más arriesgado que se me ocurre y que se me remuevan las entrañas cada vez que fallo mientras lo estoy intentando.

A la que me ha hecho sentir imparable en todos lados: en la cama, en el sofá, pero sobre todo en la cocina merendando de cereales a base de kéfir y yogur natural mezclado hasta la saciedad con un poco de miel y de jengibre. Y darle vueltas y vueltas y terminar lamiendo la cuchara porque no nos gustan los desperdicios.

A la que me ha empujado a chocar con icebergs y a la que ha hecho que algunos géisers se me cruzaran por el camino para empaparme la cara y espabilarme en momentos de poca lucidez.

A la que filtra los días a través de sus gafas para que nada ni nadie se quede fuera de lugar. A la que canta y escribe y cuando está nerviosa come sin parar.

A la que lo dejó todo y se vino conmigo a intentar recorrer el mundo.

A mí: a cent o a cent vint.