M’he comprat una samarreta rosa mentre me sentia mala filla. No he telefonat a ma mare i ella ho esperava. «Bona nit», m’ha dit, i jo pensava «merda, no l’he telefonada», però estava fent altres coses i no m’he permès prioritzar-la. I ara ja és al llit i sé que no dorm i que està trista.
Tot per posar-me a menjar pizza a mala hora.
Potser no era tan fàcil aprendre a estimar, si no volia fer-ho. O potser allò difícil era deixar-se estimar.
I quan saps si ho has aconseguit o no?
Jo crec que no se sap quan no i sí se sap quan sí.
No ho tenc clar del tot, però per ara seguim and when you’re high I’ll take the lows (i angoixes fora).
Obrir només un ull i no notar cap raig de sol (tot i veure’l).
Estar massa temps sense saber on col·locar ses bragues.
Tenir molt clar quin és es teu costat des llit.
Estendre mig bé.
Desestendre mig malament, però amb ganes.
I que tot vagi passant fins que bip,
bip,
bip,
BIP.
Tot i la diferència de dates, els dos dies feia molta calor i hi havia altra gent voltant per allà. Hi havia llum, també, o almanco al principi. És estrany, perquè res fins avui m’havia recordat la cruesa freda d’aquell mes d’estiu. El context era semblant, però malgrat la incoherència, el segon cop em va sobtar tant que no em vaig poder defensar. Ha plogut molt, de llavors ençà, però seguesc pensant que les paraules fan més mal que els fets i, en canvi, els fets fan més bé que les paraules.
En definitiva, que un t’estim no val per res.
Sona Gorillaz mentre fan proves de so o en Xavier Albons explica coses de macros a l’aula 4.4.
(D’un dimarts qualsevol transcrivint devora sa finestra d’una habitació amb molta llum i amb roba estesa i ben ordenada que d’aquí poc desestendré.)
Crec que mai seré capaç de descobrir si invertir és un acte de vulnerabilitat o de valentia, si obrir sa ment és perillós o val la pena, si fer besades fa mal o consola. Crec que mai seré capaç de descobrir-ho mentre hi hagi arracades enmig, armaris petits, cotxes compartits, cançons que no hi diuen i patates que s’han de pelar ràpid.
Vulnus vol dir ‘ferida’, però deu poder voler dir també ‘esperança’?
14 de gener de 2020 a les 12.12 h i no ho tenc gens clar. Tenc un regal per sa persona que m’ho pugui fer entendre.
cada dia 8
cada febrer
un poc cada març
i segurament molt per juny
qualque vespre d’estels
però setembre, octubre, novembre i desembre se salven dins aquest contrasentit.
Tens un fill enterrat a ses antípodes i sembla que no hi pensis mai. Sempre m’he demanat si t’agradaria tornar-hi o si t’està bé així. El penses quan ets a la mar? Arriben temps de naufragis? Jo crec que un hivern amb poca pluja m’ha passat per alt per culpa d’un somriure. S’esbraonament cavalca entre mesos i no hi podem fer res. Són abismes.
Cauen llàgrimes inevitables
(m’haureu de treure es cor).
Avui, relat breu:
«Les superguerreres porten toga per abolir el patriarcat».
…tan reals com ses dues cares de sa Lluna.
Vides simultànies i sentiments contraposats que viuen en un constant estira-i-arronsa i que permeten que una única persona tiri endavant. Cauen del cel o pugen de l’infern i se van trobant a s’escorça d’allò que anomenam Terra (o a s’asfalt i es ciment que hi ha sobre ella). I de vegades apareixen conceptes de persona que capgiren aquestes realitats i te fan ses estones més bones dur, o te miren i te claven sa pupil·la tan endins que te provoquen taquicàrdia paroxismal (o te la lleven).
(Abril 74 – Sílvia Pérez Cruz)
Un dia Sònia Moll va citar Olga Novo i em va ensenyar que cada maduració requereix «un desgarro de tendones». I entre àngels suburbans i persones que inciten a la reflexió, l’escorça ha anat desapareixent perquè les entranyes ja s’havien esquinçat massa. Potser perquè és tardor les fulles van caient i amb les carícies del vent i el cobriment dels jerseis vaig espolsant tot allò que duia a sobre des de feia tant de temps. El motiu d’aquesta nova nuesa només el puc arribar a sospitar una mica si tanco els ulls i escolto la vida. Aquests dies he caminat molt entre les fulles germanes que m’han acompanyat tot aquest temps escoltant la música que m’ha fet de banda sonora durant tots aquests anys d’exili en primera persona. Les casualitats i la curiositat també m’han fet abaixar la guàrdia i els nusos de tensió s’han anat fonent i m’han debilitat.
No hi ha moment per s’abraçada, però encara en not sa calor. Ho veig tot vermell i estic escrivint oracions llargues a les 18 h.
Nits que (no) s'acaben 