Dies de carretera

cada dia 8

cada febrer

un poc cada març

i segurament molt per juny

qualque vespre d’estels

 

però setembre, octubre, novembre i desembre se salven dins aquest contrasentit.

Anuncios

GFF.

Tens un fill enterrat a ses antípodes i sembla que no hi pensis mai. Sempre m’he demanat si t’agradaria tornar-hi o si t’està bé així. El penses quan ets a la mar? Arriben temps de naufragis? Jo crec que un hivern amb poca pluja m’ha passat per alt per culpa d’un somriure. S’esbraonament cavalca entre mesos i no hi podem fer res. Són abismes.

Cauen llàgrimes inevitables
(m’haureu de treure es cor).

Realitats paral·leles…

…tan reals com ses dues cares de sa Lluna.

Vides simultànies i sentiments contraposats que viuen en un constant estira-i-arronsa i que permeten que una única persona tiri endavant. Cauen del cel o pugen de l’infern i se van trobant a s’escorça d’allò que anomenam Terra (o a s’asfalt i es ciment que hi ha sobre ella). I de vegades apareixen conceptes de persona que capgiren aquestes realitats i te fan ses estones més bones dur, o te miren i te claven sa pupil·la tan endins que te provoquen taquicàrdia paroxismal (o te la lleven).

 

#diadelesescriptores

(Abril 74 – Sílvia Pérez Cruz)

Un dia Sònia Moll va citar Olga Novo i em va ensenyar que cada maduració requereix “un desgarro de tendones”. I entre àngels suburbans i persones que inciten a la reflexió, l’escorça ha anat desapareixent perquè les entranyes ja s’havien esquinçat massa. Potser perquè és tardor les fulles van caient i amb les carícies del vent i el cobriment dels jerseis vaig espolsant tot allò que duia a sobre des de feia tant de temps. El motiu d’aquesta nova nuesa només el puc arribar a sospitar una mica si tanco els ulls i escolto la vida. Aquests dies he caminat molt entre les fulles germanes que m’han acompanyat tot aquest temps escoltant la música que m’ha fet de banda sonora durant tots aquests anys d’exili en primera persona. Les casualitats i la curiositat també m’han fet abaixar la guàrdia i els nusos de tensió s’han anat fonent i m’han debilitat.

No hi ha moment per s’abraçada, però encara en not sa calor. Ho veig tot vermell i estic escrivint oracions llargues a les 18 h.

14 de setembre (2016)

(Explosió – La iaia)

Sempre m’ha agradat celebrar Santa Maria. I comprar ensaïmada de crema a sa pastisseria, i també una de llisa, perquè a nes petits no els agrada s’altra, per compartir-la amb sa família i bufar espelmes tot i que no toqui. I mentre sopam vaig mirant es mòbil i veig que avui he jugat bé ses cartes i me faràs un regal. Me sent un poc femme fatal. 

Però vens i trob que mos acariciam i mos miram massa. Jo només volia que fos com sempre. Dir-mos coses a s’orella mentre mos miram a nes mirall i acabar mirant es sòtil, rient i alenant. I llavors sí escoltar-te una mica i deixar-me abraçar mentre broten converses sobre qualsevol cosa i mos contam plans de futur a curt i a llarg termini. I xerram d’una Argentina que no volem que arribi, però mos hi imaginam per quedar bé. Me conform amb Barcelona. Ho refexion i veig una etapa que s’acaba, com un llibre d’en Joan Miquel Oliver. Setembre, octubre i novembre. Encara no sabem que hi haurà una escapada per desembre, però no compta.

I m’encanta pensar-te lluny i escriure’t qualque dia de solitud mentre mir per sa finestra i record ses carícies que no vaig voler memoritzar. I mentre buf es te perquè no cremi tant mir sa mini-foto que he enganxat amb blue tack a sa paret. I així fins sempre.

080918

No soc de recordar dates, però ben segur que mai no oblidaré aquesta. Estic segura que m’acompanyarà sempre, talment com sa imatge de ses pedres davant sa meva mirada perduda. Quines vistes. Ni les record bé, és com si un tel me tapàs sa vista i alhora sa consciència. Tanta sort, d’aquella paret. Me vaig aferrar a ella com qui s’aferra a sa vida. Dits, palmell, braç, colze. Només s’extremitat dreta. I s’esquerra… jo què sé.

Quina desgràcia que no tot se pugui tapiar.

Com qui tapia una paret.

Com qui tapia una nit.

Com qui tapia una vida.